Benvinguts al blog de Filosofia de l'Institut MVM. Aquest és un espai que recollirà el pensament del nostre alumnat vinculat a la matèria, ja sigui des de batxillerats, omplint-lo de les seves activitats i reflexions, ja sigui des de l'ESO mostrant la seva iniciació en el pensament filosòfic.
Animeu-vos a desenvolupar allò que ens identifica i alhora ens pot fer feliç, gaudiu de ser éssers pensants!!!
El gran repte educatiu és ensenyar per poder dur a la pràctica, i
nosaltres ho hem aconseguit, hem acabat març duent a l'aula la distinció
entre el concepte de felicitat i el de satisfacció.
A segon de
batxillerat estem en ple estudi d'un autor del S. XIX, John Stuart Mill.
Dins del seu pensament ressalta la distinció que realitza entre
felicitat i satisfacció, reservant la primera per a qüestions que estan
lligades amb el desenvolupament humà, intel·ligència, moral,
espiritualitat i art, en canvi la segona estaria vinculada a accions
compartides també amb la resta d'animals, com per exemple menjar.
Així
que en el darrer dia de classe, just tocant la Setmana Santa, vam poder
posar en pràctica la seva teoria, vam passar tota l'hora identificant
de manera individual, parella, grup i grup-classe les aportacions de
l'autor, i aquells que feien diana, aquells que encertaven, se'ls
il·luminava el rostre ple de felicitat i contagiaven a la resta, van ser
minuts de glòria per a tots, minuts d'autèntica felicitat. Va ser un
regal contemplar cares que arrebossaven sorpresa i aprenentatge alhora,
aturats de felicitat en (re)descobrir veritats.
En la mateixa hora, quan
quedaven 3 minuts per anar al pati, llavors, va ser quan vam deixar de
ser feliços per passar a estar satisfets, l'Andrea, per segona vegada,
va voler compartir un deliciós pastís casolà amb tots nosaltres.
No
oblideu en plena època d'exàmens, quan estigueu saturats i enfadats per
no anar de festa (satisfacció), que l'aprenentatge és un camí que ens
condueix a la felicitat.
Moltes gràcies!!!!
La cita d'avui:
«És
millor ser una persona insatisfeta que no un porc satisfet; millor ser un Sòcrates insatisfet que no un ximple
satisfet. I si el ximple o el porc opinen de forma diferent, és perquè només
coneixen el seu propi costat de la qüestió.»
No són pocs
els autors que identifiquen elements antagònics en
l'ésser humà, per exemple, Immanuel Kant fa referència a la insociable sociabilitat,
denotant la controvèrsia entre les tendències social i egoista de l'ésser humà. És
precisament això motiu de recerca per fer
compatibles ambdues tendències:
com dur a terme la individualitat dins el conjunt?, com ser sense esvair-se?
Les noves línies educatives ressalten el
treball en grup, no per una qüestió filosòfica de
fons (desconeguda), sinó per un
cert pragmatisme, ja que el futur laboral implica treball en equip. La qüestió, sigui per un motiu d'utilitat o filosòfic, aquest segon trimestre hem
portat a l'aula de quart un mètode de
presa de decisions en grup tenint present les característiques de cadascun i fent-les compatibles amb els de la
resta.
Com es fa? Mitjançant el mètode dels sis barrets d’Edward
de Bono. Cada persona pot inclinar-se més o
menys a l'objectivitat, a la prudència, a
l'emotivitat, a la creativitat, l'optimisme i englobar-ho tot amb més assiduïtat o menys. La qüestióés que és un mètode
que ens allunya de la perspectiva d'imposició
egoista sense deixar d'incorporar la individualitat personal dins de la presa
de decisions grupals/socials.
Davant d'un problema o qüestiócal "posar-se tots els
barrets" per tal de prendre les solucions que manifestin un acord del
conjunt, sense menysprear ni valorar a un per sobre d'altre, sense menysvalorar
per exemple al més emotiu del més prudent o racional, és més,
procedimentalment cal replantejar-se el problema des de cada
perspectiva/barret, passant per tots els barrets, així en la presa de decisió
s'inclou la individualitat dins el grup valorant a tothom i per tant deixant
ser dins del conjunt.
Un cop
plantejada i posada en pràctica a
la classe, caldrà dur-la a
la pràctica, a
les seves vides, d'aquí el
sentit de les vambes. Com a éssers
socials contínuament
interactuem i ens realitzem en grup, i el grup al qual ens referim es
caracteritza, en gran número, en
portar vambes, doncs a mode simbòlic que
quan trepitgin en el dia a dia, es recordin d'aquest mètode que
els permetrà fer
compatibles la insociable sociabilitat de la qual ens parlava Kant.
La cita d'avui: «El
hombre tiene una inclinación a entrar en sociedad, porque en tal estado
se siente más como hombre, es decir, que siente el desarrollo de sus
disposiciones naturales. Pero también tiene una gran tendencia a
aislarse; porque tropieza en sí mismo con la cualidad insocial que le
lleva a querer disponer de todo según le plazca y espera, naturalmente,
encontrar resistencia por todas partes, por lo mismo que sabe hallarse
propenso a prestársela a los demás.»
E. Kant, Ideas para una historia universal en clave cosmopolita.
Una
vegada ja conclosa la teoria de John Locke, l'alumnat va preparar
arguments per poder dur a terme el rol corresponent a un dels altres dos
contractualistes socials més comparables amb les tesis del liberalisme
clàssic.
Ha estat una activitat força fructífera, ajudant a copsar
l'autor principal i complementant amb les teories paral·leles, però
sobretot ha estat divertida per part d'aquells que havien de defensar
tesis com la del "homohomini lupus", l'home és un llop per a l'home, o la de la sobirania absoluta.
La cita d'avui: «Així, quan un grup d'éssers humans ha consentit formar part d'una comunitat o govern, queden amb això incorporats a un cos polític en què la majoria tenen el dret d'actuar i decidir en nom de tots". John Locke, Segon tractat sobre el govern civil, cap. VIII, sec.95.
Avui, 8 de març, vull adjuntar un petit vídeo de la gran Adela Cortina, dona, i filòsofa.
És
realment significatiu aquest missatge tenint present el context
espacial i temporal en el qual el presento, centre educatiu al llarg de
la tarda del dia internacional de la dona.
S'aprofita aquest dia per
a fer reclam d'uns drets, sent sorprenent que encara al S.XXI ens
devem a reivindicar un dret tan bàsic com el de la igualtat, sí el de la
igualtat entre homes i dones. És cert que si mirem enrere, les
condicions eren pitjors, però com a humans ens devem a la millora i
aquesta és encara una tasca pendent.
Adela Cortina ens recorda que el
vincle d'unió necessari entre els ciutadans és el d'amistat cívica, una relació que tot i partint d'unes diferències lluita en comú per unes mateixes
metes. Si a això afegim que la comunitat política es deu a la
deliberació d'allò just-injust,
convenient-inconvenient, és el dia adient per a fer publicitat de què seria
just, ja que tant homes com dones gaudim d'un esplèndid ús de la raó i
de la paraula, formem plegats una comunitat política, i podem per tant,
fer reclam d'una igualtat de drets, salarials per exemple, entre
d'altres. Però per a dur-se a terme aquest objectiu general, cal canviar lleis, però perquè puguin ser
canviades cal abans que els nostres representants polítics es
comprometin èticament, i per tant, interioritzin emotivament el valor de la igualtat
en tot el seu sentit i el facin realitat.
És significatiu que aquest
desig el realitzi des d'un context educatiu, ja que és dels pocs àmbits
on les condicions salarials són equiparables. Amb això vull dir dues
coses:
-que hem de continuar educant en valors, necessaris per al desenvolupament humà i el conjunt de la ciutadania
-que
l'horitzó és positiu, és esperançador, ja que els que eduquem ja gaudim d'aquests drets.
Cal, doncs, reinvertir els nostres drets gaudits com a llavor en els alumnes, en l'educació, perquè junts puguem convertir aquest propòsit en un fet extensible, en un bé comú.
Felicito a la meva mare especialment, i a
totes aquelles dones que realitzen les diverses tasques amb
intel·ligència, responsabilitat, eficàcia, dignitat i amor. Enhorabona per demostrar-nos el tresor realment valuós de cadascuna de vosaltres, dones. Gràcies per
haver estat tan generoses.
La cita d'avui, evidentment d'Adela Cortina, en los Ciudadanos como protagonistas:
« Una educación moral universalista, a la que hoy no podemos renunciar, ha de tener en cuenta la doble dimensión de la persona: la de la comunidad real en la que aprende a comportarse a través del humus de las tradiciones, y la comunidad ideal de comunicación, a la que pertenece toda persona en cuanto tal, es decir, en cuanto interlocutora válida»
